El caminant

El tom que avui toca comentar és El caminante, de Jiro Taniguchi, un autor veterà que ens ha regalat els sentits amb la magnífica El almanaque de mi padre i amb Barrio lejano, tot i que aquesta darrera no em va satisfer. En aquesta ocasió Taniguchi ens transporta a un món de pau i descans. La història està fragmentada en capítols i està protagonitzada per un home que dedica gran part del seu temps a passejar, gaudint de distints paisatges, principalment urbans, esplèndids i apacibles.

L’home no és un heroi sinó simplement una persona feliç que viu cada moment a través de les petites coses, com la visita de llocs que no coneixia, el descobriment d’un closca de molusc, la contemplació serena d’un paisatge, la revelació que es pot sentir bé sota la pluja… totes aquestes petites coses que succeeixen i que tendim a ignorar, a oblidar en el nostre quefer diari. És aquest el gran valor d’aquesta obra. Taniguchi ens fa sentir la suavitat de l’herba, l’aspror de l’escorça, la calor del sol. Ens mostra el comportament d’un home que no es justifica la seva existència ni pel treball, ni pels doblers, ni per l’ambició, ni pel sexe, ni per la glòria. Ens mostra un home que només cerca la felicitat simple i diària, un home que vol estar en pau amb el món i amb ell mateix. En aquest sentit és una obra filosòfica, si entenem la filosofia com una forma de ser i no com una disciplina intel·lectual. Per tot això és evident que El caminante no agradarà a tothom.

Aquest tom és una exaltació de la sensibilitat mal duita o fins i tot eliminada del nostre món modern. L’obra s’ha de percebre com un manifest contra un mètode de vida occidental deshumanitzat.